Aquesta tarda estic estudiant a "l'habitació de l'ordinador" de casa els pares. Fa un moment he anat a la cuina a buscar un tros de cóc de xocolata (que bo que està el coc que fa la mare!!!). Acte seguit ha vingut darrera meu, la meva mare amb un plat.
- És per a que no facis molles al terra.
- D'acord mama, se m'havia oblidat- li he contestat.
Pensant en ella, m'ha vingut a la memòria una batalleta de fa uns quants anys. Devia jo tenir-ne uns 10 o així. Estava berenant al menjador de casa i em va enviar la mare al súper (la cooperativa "la Unió" per a ser més exactes) a comprar no recordo què. Casa meva estava a uns 150 metres d'aquesta botiga. La sorpresa meva va ser quan, en entrar a la botiga, vaig descobrir que portava el plat aguantant-lo amb una mà a l'alçada del pit i amb l'altra mà, menjant l'entrepà de pernil dolç. Inèrcia? Anava completament distret? No ho sé, vaig girar cua i vaig tornar a casa a deixa el plat dels nassos. :-|
Sort que no em vaig fixar en si la gent que em vaig creuar, em mirava.
....Post dedicat amb tot l'amor a la mare Encarnita.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
4 comentarios:
Hehe, molt bò, Xavi. Una pregunta: ummm... què és un 'coc'? De debò, eh?, és que no ho sé!
Ferran, Cóc també dit Coca. Són variants dialectals. És fantàstic el català.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Cóc
Felicita a la teva mare de part meua, per haver aconseguit que el seu fill mengés un tros de coc amb el plat a sota. A casa meua no ho fa ningú, ni petit ni gran.
Tenacitat maria, tenacitat. No tiria la tovallola :)
Publicar un comentario