Experiències i reflexions en la pràctica de "Language exchange"

Fa uns mesos posava aquest anunci amb la intenció de fer tenir una ronda de contactes amb l'objectiu de practicar l'anglès parlat (i també escoltat, entrenament de l'orella):

Spanish/Catalan native is interested in language exchange (Conversation). My Spanish/Catalán for your English. If you would like to do language exchange contact me at xavi.xaviduran@gmail.com .
See you

La idea aquest estiu, era complementar aprenentatge a l'acadèmia amb això. El company Ferran em va donar alguns consells i els vaig posar en pràctica. No va anar malament. Vaig tenir una vintena de contactes, dels quals 10 o 12 van ser amb una mateixa persona. La Nathalie, una noia de Birmingham. A l'octubre, entre el treball nou i les classes, vaig deixar el tema de banda. Problemes/comentaris al voltant de l'experiència viscuda:

1. És difícil trobar gent interessada. Hi ha molta oferta de catalano i/o castellano parlants que volen aprendre anglès i no a l'inrevés.
2. No concordança d'interessos. La meva actitud sempre ha estat anar per feina. Quedem en un lloc a Barcelona (a poder ser no molt cèntric), parlem, llegim fragments de llibre o article que no queden clars, quedem per un altre dia i podem fer una petita redacció i ens la corregim mútuament... La gent que m'he anat trobant és jove, mínim 10 anys més jove que jo i la veritat és que el tipus de quedada que busquen és un altre. La majoria de trobades han acabat amb un fins aviat, que sempre acaba essent un...mai més. Sóc un muermo, ho reconec.

Ara per ara, i amb això responc a la Núr ( :-) ), anar a una xerrada o conferència pronunciada en anglès, és una bona alternativa per entrenar l'oida.
Actualment, estic en una tessitura en la qual no tinc gaire temps, ni per anar a un curs d'anglès, ni per fer intercanvi. Em dedico a escoltar podcasts de la BBC en estones perdudes. Però bé... em reitero en l'anunci.

Tot escoltant a una eminència

Ahir a la tarda vaig estar en una conferència que va pronunciar el doctor Pedro Alonso. Especialista de prestigi en la lluita contra la malària i avalador d'una vacuna contra aquesta malaltia, que aviat estarà disponible al mercat. Tot un senyor candidat a premi Nobel. Valia la pena anar a veure'l: pel personatge en sí, per l'exposició dels mètodes en bioestadística i epidemiologia (el camp en el que estic treballant ara) i perquè era en anglès. Bona oportunitat per practicar-lo. Comentar que el camp de treball del grup de recerca és a Moçambic, que estan a la recerca d'una vacuna (que ja han trobat) i que hem de tenir present que cada 30 segons mor al mon, una persona afectada de malària; essent afectada fonamentalment, l'Àfrica Subsahariana. Fins aquí, tot bé. El cas és, que en l'exposició hi ha un parell de coses que no acaben de quadrar. La primera, que hi ha zones al món que han eradicat la malaltia sense necessitat de vacuna. Els mapes d'evolució, així ho mostraven. La segona és que, resulta més eficaç la instal·lació de mosquiteres a les "vivendes" que la pròpia vacuna. Les xifres de prevalença que va mostrar, així ho indicaven també. De fet, una exposició de gràfics, una mica coherent, hagués deixat en evidència el suposat èxit de la vacuna.

Aleshores hom es pregunta...
Campanya per fer un mon millor o negoci rendible d'una multinacional?

Decisions que hom pren

Volia escriure sobre el tema dels autobusos urbans que porten propaganda sobre temes del més enllà. Ho deixem per un proper post. El que vull comentar avui, després d’un temps sense escriure res, és novament sobre la RENFE. Tema recurrent en aquest bloc, malgrat que prometo que aquesta serà la darrera vegada que en parlo. Dilluns vaig venir a Barcelona amb el tren que surt a les 6:30 del matí de l’Aldea. Entre Viladecans i el Prat, varem estar parats durant una hora aproximadament. El motiu, un incendi en un tren que anava davant el qual, havia tallat el corrent elèctric. Una parada d’una horeta. Res, comparat amb altres aventures-desventures que he patit en els darrers 15 anys d’anar i venir. El fet és que, en aquesta parada d’una hora, vaig acabar de prendre una decisió. En els darrers mesos i sobretot a finals del 2007 amb les incidències de l’AVE, vaig venir agafant l’autobús de línia que fa el trajecte Terres del Ebre – Barcelona. Realment, en el trajecte Amposta – Barcelona, no té ni punta de comparació amb el “servei” que ofereix RENFE. Més econòmic (RENFE va eliminar fa un temps el sistema d’abonaments 10 viatges - 3 mesos) i més còmode (surts des d’Amposta). No cal dir que t’estalvies el cost del viatge a l’estació (amb bus o amb cotxe particular). Conclusió: el servei de bus que ofereix La Hispano de Fuente en Segures (HIFE) és clarament millor.

Mai ho hauria dit i no seré jo, qui defensi la Companyia però, els fets i les xifres parlen per sí sols.

És sorprenent, com uns governs d’esquerres (a Catalunya i a Espanya) estan impulsant i s’estan tirant (aparentment) els trastos al cap, per unes infraestructures, que estan justificades gairebé en exclusiva, per l’obra en sí mateixa: l’Aeroport o l’AVE de Sants a la Sagrera, per exemple. I resulta que unes infraestructures ferroviàries, les de la xarxa de Rodalies i Regionals, que necessiten inversió en canvi de trens (són deplorables alguns “Borregueros”), millora i augment en nombre de les vies, increment en les freqüències de pas, i un llarg etc, estan totalment deixades de la mà de Déu. Allò que afecta a les persones que cada dia ens aixequem per anar a treballar, els importa un rave.

De moment, i si no hi ha res excepcional, a partir d’ara pujaré a Barcelona sempre en Bus.