sábado, 29 de marzo de 2008

L'estaca

El dia 7 de març de 2.004 (diumenge abans de les eleccions generals del mateix any), va haver-hi, una mica més amunt de Vinallop, un acte convocat per la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE). Va ser una acte de resistència i de clamor popular en contra del Pla hidrològic nacional (PHN), promulgat per PP i CiU. L’acte es feia al voltant del que, suposadament, havia de ser el punt de captació de l’aigua per al gran trasvassament cap al llevant espanyol (no sé si també cap a Barcelona). Per mi, personalment, va ser uns dels actes més emocionants, organitzat per la PDE. Va Tenir dos parts diferenciades. Primer, es van plantar tot un seguit d’estaques (cada persona podia plantar la seva), en el malecó del canal, les quals contenien missatges de dignitat del territori i per una nova cultura del l’aigua. També van haver-hi algunes pintades reiviindicatives. En la segona part, es van fer uns parlaments i unes actuacions musicals, en una esplanada situada a la vora del riu. Montse Castellà, Lluis Llach, Quico el Celio, el noi i el mut de Ferreries i Pep Sala (no sé si me n’he deixat algun). El que em va acabar emocionant, fou especialement la cantada a capel·la, per part de Lluís Llach, juntament amb el públic assistent, de l’Estaca. Se’m posa la pell de gallina només de pensar-hi.


Érem al primer semestre de 2.004. Van arribar els socialistes al poder (a Catalunya ja hi eren des de l’any anterior). Què ha canviat en termes de la manera de gestionar l’aigua i el territori en aquests anys? Res, res de res:

  • Creació de nous regadius en zones de secà.

  • Aposta decidida per la interconnexió de xarxes (Aigües de Tarragona i Aigües Ter-Llobregat).

  • Promoció del parc temàtic Gran Scala en els Monegros. Un projecte devorador d’aigua en mig d’un desert amb majúscules.

A tot això, hauríem d’afegir un llarg etc.

La problemàtica s’ha agreujat en els darrers temps a nivell de Catalunya, com a mínim. Estem afectats per una sequera important que pot portar a restriccions a l’àrea metropolitana de Barcelona, aquest mateix estiu. I quina ha estat la reacció de les administracions? Aprofundir més i més en una gestió errònia de l’aigua: augmentar l’oferta, en lloc de gestionar i racionalitzar la demanda. Están decidits, decididíssims, en tirar endavant la interconnexió de xarxes i en fer un trasvàs del Segre al Llobregat.
Els que vàrem estar en la lluita anti-PPHN, en el quatrieni 2.000–2.004, vam tenir l’oportunitat d’aprendre i entendre que una millor gestió del territori i dels recursos naturals, és possible. Que era el moment de deixar-nos de trasvassaments i d’inundacions de valls muntanyenques. Que calia fomentar l’ús responsable de l’aigua i gestionar la demanda per evitar el seu creixement indefinit. Pensava en aquells anys, sincerament, que els partits que formen ara el Tripartit (PSC-PSOE, ERC I ICV-EV), havien arribat a aquesta mateixa conclusió. Evidentment, en part m’equivocava. Caldrà veure que acaba dient Esquerra, a tot això, de manera oficial (des de la cúpula del partit).
Potser ha arribat l’hora de tornar a la mobilització, tot i que no sé si podrà servir d’alguna cosa. Estem abocats a una espiral consumista i malbaratadora de recursos, cada cop més voraç. En qualsevol cas, crec que en virtut de la màxima aquella de “pensar globalment i actuar localment”, ha d’haver-hi una mobilització, a ser possible, tant forta com que que va haver-hi en el 2.000-2.004.

Hi hauria moltes coses per continuar parlant: poder de les hidroelèctriques, empreses constructores d’obra pública, pantans, travassaments cap a València i Múrcia, per la porta del darrera (Xerta.Sènia), pèrdues en les xarxes de distribució, possibilitat reals d’èxit d’aquestes futures mobilitzacions…

Per la llargada d’un post, crec que ja n’hi ha prou. Que la força ens acompanyi. Visca la Terra!!!

Foto: Manel Zaera a flickr

lunes, 24 de marzo de 2008

Las mujeres que no conocemos

Aquesta Santa Setmana, no m'he mogut gaire de Barcelona (ahir vaig baixar a Amposta a estirar les cames una mica). He pogut gaudir de la tranquil·litat del Barri on estic vivint ara (la Sagrera), he anat a algunes exposicions i al cinema. Una exposició interessant, que tanca portes aquest mateix cap de setmana que ve, és al CCCB i s'anomena Las mujeres que no conocemos. L'autor és el cineasta José Luis Guerín. És un muntatge de vídeo i fotografia. Està basat en imatges quotidianes de dones anònimes. El material ha estat fet en diferents ciutats europees. L'activitat de l'espectador consisteix a imaginar les històries que amaguen les seqüències. L'exposició reflexiona sobre el retrat femení, el temps en fuga i la pròpia creació cinematogràfica. Un dels detalls que m'han agradat, en els quals no havia prestat gaire atenció abans, és la bellesa de les fotografies fugaces (desenfocades). És l'exemple del cartell de l'exposició que he annexat i que apareix en un fotograma. Com una foto desenfocada o borrosa, pot transmetre moltes coses? De vegades, moltes més que una de nítida. Pensant en això, m'ha vingut a la memòria la foto desenfocada d'una blocaire (ella mateixa, i suposo que algú més, sabrà de qui parlo :-) ). Interessant...Si passeu pel CCCB, no us perdeu tampoc l'exposició i audiovisual, Vides minades. Deu anys. Demolidora la realitat en el mon, de les mines anti-persona.

martes, 18 de marzo de 2008

Rodrigo y Gabriela

Com que estic una mica inquiet a l'espera d'algunes notícies i ara estaré uns dies out, passo una mica de música per animar-me. Oooooooommmmmmm. Si algú s'apunta al bon rotllo, és ben vingut. El vídeo correspon a una parella de guitarristes composta per Rodrigo Sánchez y Gabriela Quintero (Rodrigo y Gabriela). En concret, la cançó és "Capitán Casanova" i el recital d'on s'ha extret el vídeo el varen fer a la Christian Church de Dublín el 2.004. No he pogut esbrinar qui són les dues violinistes que els acompanyen.
Em sembla que fent presentació de grups musicals sóc pitjor que José Luis Moreno; així que acabaré ràpid. Senzillament comentar que fa cosa d'un any vaig descobrir el grup i que de vegades, quan estic depre, els escolto i m'animo. Doncs eso: amb tots vostès: Rodrigo y Gabriela (i dos violinistes de cuyo nombre no he podidu saber)




Fins aviat
Ferran: Gràcies per l'ajuda prestada. :-)

jueves, 13 de marzo de 2008

Biscaia: Un parell de pinzellades

En Ferran, ens parla en The Berlin Chronicles, d'una torre de comunicacions situada a Berlín que té moltes semblances a Tour Eiffel de Paris. Arran d'això, em va venir al cap el Pont penjat de Biscaia. Aprofito aquest post per fer una mica de propaganda del Pais Basc, i en particular de Biscaia. Em consta que molts catalans van de vacances a Euskadi (també viceversa). Aquí van algunes recomanacions per aquesta Pasqüeta, si a algú li serveix d'alguna cosa. Que consti que no descobreixo res. Són llocs que apareixen a qualsevol guia turística i són molt coneguts. Dir, senzillament, que m'encanten i que m'han fet sentir coses maques.

El primer lloc/monument és el Pont penjat de Biscaia. És una obra de l'enginyer biscaí Alberto Palacio, deixeble de Gustave Eiffel. Tinc oportunitat de veure el pont diferents cops a l'any, i no me n'he cansat mai de mirar-lo. Molt recomanable donar un passeig pel port (Sestao - Portugalete - Santurtzi), fins el far, fer unes fotos i pujar a la part de dalt del pont, tot donant una passejada (si el temps acompanya).


L'altre lloc que m'agradaria destacar és la localitat de Gernika. És un lloc amb una oferta de visites culturals molt interessant i és ideal per entendre el passat i el present d'Euskal Herria (qui sap, si també el futur). Si passeu per allí, no us perdeu el Museu de La Pau. Com tots els museus dedicats a la pau, un lloc per instruir-se, reflexionar i emocionar-se. En aquest en particular, hi una ha una part dedicada a la pau "pròpiament", una altra, al Bombardeig de Gernika, una interpretació del quadre de Picasso, i un monogràfic on es reflexiona sobre el conflicte basc. Recordo que hi ha una audiovisual sobre el procés de reconciliació Gernika-Alemanya: Alemanya demana perdó pel bombardeig. Fa posar la pell de Gallina.

lunes, 10 de marzo de 2008

Resultats electorals 2.008

No faré un comentari massa extens sobre els resultats electorals. Un parell d'apunts ràpids:
  1. Han guanyat els socialistes. Millor que hagin estat ells que no pas el PP. Ho reconec, si hagués guanyat el PP, estaria amb la moral pel terra aquest matí. Ara em sento, ni fu ni fa, com sempre.
  2. He muntat un excel ràpidament (deformació professional), comparant els resultats de 1.996 i els d'ahir. L'any 96, hi havia al parlament un 15,14% de forces que no eren ni PSOE ni PP. La configuració del parlament sortida ahir em dona un 8%. Ens estem semblant cada cop més als americans (USA)?
A Amposta, han guanyat els socialistes. Curiós... o no tant...

miércoles, 5 de marzo de 2008

No estaria bé que els polítics tinguessin en compte l'opinió de les persones fora dels períodes electorals?

Aquesta campanya electoral he pensat a fons sobre el teatre que hi ha muntat. Fer eleccions cada 4 anys, no és sinònim de democràcia, no n'hi ha prou. S'haurien de crear els instruments necessaris per tenir en compte d'una manera sistemàtica i ordenada, la opinió de la gent. I que la gent pugues accedir lliurement: sense coaccions, sempre en positiu i sense compensacions tampoc. En aquest sentit, està clar que, en termes generals, la gent s'afilia a un partit polític i va a fer paelles i carxofades, per les compensacions i favors que rep. Semblaré ingenu, sí ho sé. La situació actual, és totalment contrària a això. Cada cop que la gent manifesta el seu parer, o no fan cas, o envien als senyors de la porra i la pilota de goma. Penso que els electors guanyaríem en dignitat i potser... no aniria millor el mon? M'imagino que ja hi haurà propostes serioses d'això (no he inventat res), però que estaran amagades en algun calaix: no sigui cas que perdin la mamella.