L'estaca

El dia 7 de març de 2.004 (diumenge abans de les eleccions generals del mateix any), va haver-hi, una mica més amunt de Vinallop, un acte convocat per la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE). Va ser una acte de resistència i de clamor popular en contra del Pla hidrològic nacional (PHN), promulgat per PP i CiU. L’acte es feia al voltant del que, suposadament, havia de ser el punt de captació de l’aigua per al gran trasvassament cap al llevant espanyol (no sé si també cap a Barcelona). Per mi, personalment, va ser uns dels actes més emocionants, organitzat per la PDE. Va Tenir dos parts diferenciades. Primer, es van plantar tot un seguit d’estaques (cada persona podia plantar la seva), en el malecó del canal, les quals contenien missatges de dignitat del territori i per una nova cultura del l’aigua. També van haver-hi algunes pintades reiviindicatives. En la segona part, es van fer uns parlaments i unes actuacions musicals, en una esplanada situada a la vora del riu. Montse Castellà, Lluis Llach, Quico el Celio, el noi i el mut de Ferreries i Pep Sala (no sé si me n’he deixat algun). El que em va acabar emocionant, fou especialement la cantada a capel·la, per part de Lluís Llach, juntament amb el públic assistent, de l’Estaca. Se’m posa la pell de gallina només de pensar-hi.

Érem al primer semestre de 2.004. Van arribar els socialistes al poder (a Catalunya ja hi eren des de l’any anterior). Què ha canviat en termes de la manera de gestionar l’aigua i el territori en aquests anys? Res, res de res:

• Creació de nous regadius en zones de secà.


• Aposta decidida per la interconnexió de xarxes (Aigües de Tarragona i Aigües Ter-Llobregat).


• Promoció del parc temàtic Gran Scala en els Monegros. Un projecte devorador d’aigua en mig d’un desert amb majúscules.

A tot això, hauríem d’afegir un llarg etc.

La problemàtica s’ha agreujat en els darrers temps a nivell de Catalunya, com a mínim. Estem afectats per una sequera important que pot portar a restriccions a l’àrea metropolitana de Barcelona, aquest mateix estiu. I quina ha estat la reacció de les administracions? Aprofundir més i més en una gestió errònia de l’aigua: augmentar l’oferta, en lloc de gestionar i racionalitzar la demanda. Están decidits, decididíssims, en tirar endavant la interconnexió de xarxes i en fer un trasvàs del Segre al Llobregat.
Els que vàrem estar en la lluita anti-PPHN, en el quatrieni 2.000–2.004, vam tenir l’oportunitat d’aprendre i entendre que una millor gestió del territori i dels recursos naturals, és possible. Que era el moment de deixar-nos de trasvassaments i d’inundacions de valls muntanyenques. Que calia fomentar l’ús responsable de l’aigua i gestionar la demanda per evitar el seu creixement indefinit. Pensava en aquells anys, sincerament, que els partits que formen ara el Tripartit (PSC-PSOE, ERC I ICV-EV), havien arribat a aquesta mateixa conclusió. Evidentment, en part m’equivocava. Caldrà veure que acaba dient Esquerra, a tot això, de manera oficial (des de la cúpula del partit).
Potser ha arribat l’hora de tornar a la mobilització, tot i que no sé si podrà servir d’alguna cosa. Estem abocats a una espiral consumista i malbaratadora de recursos, cada cop més voraç. En qualsevol cas, crec que en virtut de la màxima aquella de “pensar globalment i actuar localment”, ha d’haver-hi una mobilització, a ser possible, tant forta com que que va haver-hi en el 2.000-2.004.

Hi hauria moltes coses per continuar parlant: poder de les hidroelèctriques, empreses constructores d’obra pública, pantans, travassaments cap a València i Múrcia, per la porta del darrera (Xerta.Sènia), pèrdues en les xarxes de distribució, possibilitat reals d’èxit d’aquestes futures mobilitzacions…

Per la llargada d’un post, crec que ja n’hi ha prou. Que la força ens acompanyi. Visca la Terra!!!

Foto: Manel Zaera a flickr